En Pau no deia res. Cada dia, a l’hora del pati, hi havia comentaris, rialles, bromes que semblaven “inofensives”… però no ho eren.
Alguns companys ho veien. Ningú deia res. Pensaven que no era cosa seva, que tampoc era tan greu o que millor no ficar-s’hi.
Un dia, una companya, la Júlia, es va adonar que en Pau cada cop estava més sol, més callat. Va decidir fer un pas: es va asseure amb ell, li va parlar i, quan va veure que la situació continuava, ho va explicar a un adult.
No va ser fàcil. Però aquell gest ho va començar a canviar tot.
En Pau ja no estava sol.
Reflexió
El passat dissabte 2 de maig es va celebrar el Dia Internacional contra l’Assetjament Escolar. És una data que ens convida a aturar-nos i pensar en una realitat que, malauradament, encara és present a moltes escoles i instituts.
L’assetjament no sempre és evident. A vegades són paraules, mirades, silencis, exclusions… petites coses que es repeteixen i fan molt mal.
I en aquestes situacions, no només hi ha qui ho pateix i qui ho provoca. També hi ha els qui ho veuen. I aquí hi ha una idea clau:
callar també és participar.
Moltes vegades no fem res per por, per no complicar-nos o perquè pensem que no és cosa nostra. Però un petit gest pot canviar molt: no riure, apropar-se, escoltar, avisar.
Tots tenim un paper.
Tots podem ajudar a crear un ambient on ningú se senti sol.
- He vist alguna situació així?
- He fet alguna cosa o he preferit callar?
- Com puc ajudar perquè això no passi?
No es tracta de fer grans coses.
Es tracta de no ser indiferents.
Pregària
Senyor,
ajuda’m a estar atent als altres,
a no ignorar el patiment de ningú.
Dóna’m valentia per actuar
quan vegi una injustícia,
i força per fer el que és correcte.
Fes-me capaç d’acompanyar,
d’escoltar i de respectar sempre.
Que mai calli davant del mal,
i que amb les meves accions
pugui fer del meu entorn
un lloc més segur i més humà.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada