Un professor va entrar a classe i va escriure una pregunta a la pissarra:
“Què faries diferent si sabessis que avui és l’últim dia de la teva vida?”
La classe va començar rient. Alguns feien bromes, d’altres deien que faltarien a classe o menjarien el que volguessin.
Però el professor va insistir:
—No parlo de fer bogeries. Parlo de veritat.
A poc a poc, el silenci va omplir l’aula.
Un alumne va dir:
—Passaria més temps amb la meva família.
Una altra va respondre:
—Jo demanaria perdó a una amiga.
Un altre va dir:
—Deixaria de preocupar-me tant pel que pensa la gent.
I llavors el professor va acabar dient:
—Curiós, oi? Les coses més importants sempre les deixem per més endavant… com si tinguéssim tot el temps del món.
Ningú va parlar durant uns segons.
Perquè, en el fons, tots sabien que tenia raó.
Reflexió
Vivim com si la vida fos infinita. Sempre deixem coses per després: dir “t’estimo”, demanar perdó, atrevir-nos, aprofitar moments, escoltar més, viure més tranquils.
I mentrestant, el temps passa.
No sabem quant durarà la vida. Però sí sabem una cosa: el temps que tenim és limitat.
Per això és important preguntar-nos si estem vivint de veritat… o només sobrevivint entre presses, pantalles i preocupacions absurdes.
Potser el problema és que moltes vegades no valorem les coses importants fins que pensem que les podem perdre.
La vida no es mesura només pels anys.
Es mesura pels moments que realment hem viscut.
- Què estic deixant sempre “per després”?
- Estic aprofitant de veritat les persones que tinc?
- Estic vivint com vull… o només seguint el corrent?
No esperis un dia especial per començar a viure millor.
Potser avui ja és prou important.
Pregària
Senyor,
ajuda’m a valorar el temps que tinc,
les persones que m’estimen
i els petits moments de cada dia.
Que no visqui sempre amb presses
ni deixant les coses importants per més endavant.
Dóna’m valentia per estimar,
per demanar perdó,
per aprofitar les oportunitats
i per viure amb més sentit.
Ajuda’m a recordar
que la vida és un regal
i que cada dia compta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada