La setmana passada va començar una guerra, de Rússia contra Ucraïna. Tots dos països creuen tenir motius prou vàlids pels quals justifcar la seva posició. La diplomàcia d’ambdós no ha arribat a cap acord i la pau s’ha trencat.
Tenim la sort que mai cap de nosaltres ha viscut en primera persona una guerra. N’hem vist moltes imatges a la televisió, hem escoltat persones que deien haver-ho perdut tot, havent de deixar casa seva per emigrar a un altre país on fugir de l’horror: bombes, inseguretat, perill per la pròpia vida i la de les seves famílies, incertesa de què podran trobar per menjar, on podran passar la nit, deixar-ho tot... És la renúncia forçada a tot allò que nosaltres donem per segur.
La pau és tan preuada que al llarg de la història trobem frases per a la reflexió i la memòria:
Feliços els qui s'esforcen per la pau, perquè seran anomenats fills de Déu. Ens diu Jesús en les Benaurances. La Pau implica “esforç”, “treball constant”, “voler entendre’s”... Perquè en el fons tots som germans. I qui voldria estar enemistat per sempre amb els seus germans? Creiem en un Déu de Pau i hem de ser portadors de pau.
Seguiré creient, encara que la gent perdi l’esperança.
Continuaré donant amor, encara que altres sembrin odi.
Continuaré construint encara que els altres destrueixin.
Ens deia Gandhi.
Tot el món parla de pau, però ningú educa per a la pau. La gent educa per a la competència i aquest és el principi de qualsevol guerra. El dia que eduquem per cooperar i ser solidaris els uns amb els altres, aquest dia estarem educant per a la pau. Afirmava Maria Montessori
