DIVENDRES 27: LA MALEÏDA PROCRASTINACIÓ

Tots hem experimentat aquell moment: tens feina per fer, un examen, un projecte o un deure, però trobes excuses per fer-ho “més tard”. Algunes vegades sembla que posposar ens alleugereix l’angoixa del moment, però el que realment fa és fer créixer la càrrega amb el pas del temps.

La procrastinació no és només “deixar les coses per després”; sovint és una manera de evitar una emoció incòmoda —por al fracàs, por d’equivocar-nos o senzillament falta de motivació. Quan ho deixem passar, acabem sentint estrès, pressió i frustració, i això pot afectar tant el nostre rendiment com l’autoestima.

Però també sabem que començar és la clau. Fins i tot fer un petit pas —com dedicar només cinc minuts a una tasca o dividir una activitat gran en parts més petites— ens pot posar en moviment i fer que tot sigui més manejable. També podem aprendre que la procrastinació no ens defineix, sinó que és una oportunitat per conèixer millor com funcionem i com podem canviar hàbits pas a pas.

Reflexió

Quantes vegades diem “ja ho faré més tard” i al final no ho fem fins a l’últim moment?
Què ens fa por de començar una tasca? És por d’equivocar-nos o falta de confiança en nosaltres mateixos?
Quins passos petits podem fer avui per avançar, encara que siguin mínims?

A vegades, allò que realment ens atura no és la feina en si, sinó la imatge mental exagerada del que pensem que serà difícil. Quan fem només el primer pas, tot comença a canviar.

Pregària

Senyor,
ajuda’ns a veure clarament quan estem posposant allò que és important.
Dóna’ns coratge per començar, encara que la tasca sembli gran.
Que sapiguem dividir el que cal fer en passes petites i coherents,
i que no deixem que la por o la inseguretat ens paralitzi.

Ajuda’ns a gestionar millor el nostre temps,
a ser responsables amb els nostres compromisos
i a comprendre que cada petit esforç d’avui
ens prepara per ser una millor versió de nosaltres mateixos demà.

DIJOUS 26: TERESA MIRA. UNA PETJADA SENZILLA QUE ENCARA PARLA

Quan recordem la germana Teresa Mira, no recordem algú llunyà o desconegut. Recordem una dona que va viure i va servir a Tarragona, en aquesta mateixa ciutat i en aquest entorn carmelità que avui continua viu a la nostra escola.

La Teresa no va fer coses espectaculars ni va buscar ser important. Va viure el dia a dia amb senzillesa: cuidant, ajudant, escoltant, pregant. Allà on era, feia present l’estil de Jesús i de santa Teresa: estimar de veritat en les coses petites.

Pensar que ella va caminar pels mateixos carrers, que va compartir temps amb joves, famílies i comunitat, ens ajuda a entendre que la fe no és una cosa del passat. És una manera de viure l’avui. Teresa Mira ens ensenya que cadascú de nosaltres, des del que és i des d’on és, pot deixar una empremta bona en els altres.

A l’escola, a casa, amb els amics, a classe… cada gest compta. La vida de la Teresa ens recorda que no cal ser perfecte, sinó estar disponible, tenir un cor atent i ganes de fer el bé.

Avui, en recordar el dia de la seva mort, donem gràcies perquè el seu testimoni continua inspirant la comunitat educativa de Carmelites Tarragona.

Pregària

Senyor Jesús,
et donem gràcies per la vida de la germana Teresa Mira,
que va viure i va servir aquí, a Tarragona,
amb un cor senzill i ple de confiança en tu.

Ajuda’ns a seguir el seu exemple:
a fer el bé en les coses petites,
a respectar-nos,
a ajudar-nos els uns als altres
i a viure amb alegria el dia a dia de l’escola.

Que sapiguem descobrir-te
a les persones que tenim al costat,
a les classes,
als patis
i a casa nostra.

Fes que, com la Teresa,
deixem una petjada bona
allà on anem.

Amén.

DIMECRES 25: EL MISSATGE QUE NO ES VEU

L’Èric va penjar una foto nova a les xarxes. Va triar la millor llum, el millor angle, el millor somriure.

En pocs minuts van començar a arribar els “m’agrada”. 20. 40. 73.

Però també va arribar un comentari:

—“Intentes massa.”

Un altre:

—“Cringe.”

L’Èric va riure davant dels seus amics, fent veure que no li importava.
Però aquella nit va tornar a mirar el mòbil una vegada i una altra. Ja no veia els 90 “m’agrada”. Només veia aquelles dues frases.

Mentrestant, la Carla, que havia vist els comentaris, va dubtar.
“Ja li dirà algú alguna cosa”, va pensar.
Però al cap d’uns minuts va escriure en privat:

—“Ei, m’ha agradat la foto. I que sàpigues que no has de demostrar res a ningú.”

No era un gran discurs. No era públic. No tenia filtres.

Però aquell missatge va ser el que l’Èric va rellegir abans d’anar a dormir.

A vegades, el missatge que canvia el dia d’algú no és el que es veu… sinó el que s’envia en silenci.

Reflexió

Les xarxes poden ser un lloc de connexió, però també de comparació.
Ens mostren vides perfectes, cossos perfectes, moments perfectes. I sense adonar-nos-en, comencem a mesurar el nostre valor en likes, comentaris o visualitzacions.

Però la nostra dignitat no depèn d’un número.
No som el nostre perfil.
No som un filtre.
No som un comentari negatiu.

També hem de preguntar-nos:
Quin tipus de presència soc jo a les xarxes?
Construeixo o critico?
Animo o comparo?
Comparteixo amb responsabilitat?

Darrere de cada pantalla hi ha una persona real. I les paraules, encara que siguin digitals, fan mal… o fan bé.

Pregària

Senyor,

ajuda’ns a fer un bon ús de les xarxes.
Que les nostres paraules construeixin i no destrueixin.

Allibera’ns de la necessitat d’agradar a tothom
i recorda’ns que el nostre valor
no depèn de cap pantalla.

Fes-nos valents per defensar,
respectuosos per comunicar
i lliures per ser nosaltres mateixos.

DIMARTS 24: L'EMPATIA

Vivim envoltats de persones, però sovint no sabem gairebé res del que estan vivint per dins. A l’escola veiem cares, actituds, silencis, rialles… però darrere de cada persona hi ha una història que no sempre es veu.

Hi ha qui somriu cada dia i està passant per un moment difícil a casa.
Hi ha qui respon malament perquè se sent insegur.
Hi ha qui es mostra distant perquè té por de no encaixar.

És fàcil jutjar des de fora. És fàcil posar etiquetes: “és antipàtic”, “és estrany”, “sempre està enfadat”. Però l’empatia ens convida a fer un pas més: a preguntar-nos què pot haver-hi darrere d’aquella actitud.

L’empatia no és estar sempre d’acord amb l’altre. És intentar entendre’l. És saber escoltar sense interrompre. És mirar més enllà del que es veu.

En un món on tot va ràpid i on sovint opinem sense pensar, l’empatia és un acte de maduresa. Ens ajuda a construir relacions més sanes, a evitar conflictes innecessaris i a crear un ambient on tothom se senti respectat.

Ser empàtic no ens fa febles. Ens fa humans.

Reflexió

Abans de jutjar, intento entendre?
Sóc capaç de pensar que potser l’altre també està lluitant amb alguna cosa que jo no conec?
Escolto de veritat, o només espero el meu torn per parlar?

L’empatia ens demana sortir del nostre punt de vista i obrir-nos al dels altres. I això requereix humilitat.

Potser avui algú al nostre costat necessita no una solució, sinó una mirada comprensiva.

Pregària

Ajuda’ns a mirar amb ulls més comprensius,
a no jutjar ràpidament,
a saber escoltar i acompanyar.

Fes-nos persones capaces d’entendre abans de condemnar
i de posar-nos al lloc dels altres.

Que siguem font de pau
i no de conflicte.

DILLUNS 23: LA FORÇA QUE PORTEM DINS

 A la pel·lícula Mulan, durant l’entrenament dels soldats, sona la cançó “Todo un hombre haré de ti”. La lletra parla de convertir nois insegurs en guerrers forts, resistents i valents. Sembla que ser “un home de veritat” vol dir no mostrar por, no fallar i ser físicament poderós.

Però la gran ironia de la història és que qui acaba demostrant més valentia no és el soldat més fort, sinó Mulan, una dona que s’ha fet passar per home per poder protegir la seva família.

Ella no guanya per força física. Guanya per intel·ligència, constància, creativitat i coratge. Mulan trenca els estereotips del que la societat espera d’un “guerrer” i també del que s’espera d’una dona.

La pel·lícula ens ensenya que la força no té gènere. La valentia no és qüestió d’aparença. La grandesa neix de dins.

Reflexió

Quantes vegades sentim que hem de ser d’una manera concreta per encaixar?
Que els nois han de ser durs i no plorar?
Que les noies han de ser d’una altra manera per agradar?

Mulan ens recorda que la maduresa no és convertir-nos en el que els altres esperen, sinó descobrir qui som realment i atrevir-nos a ser-ho.

Ser fort no és no tenir por.
És actuar malgrat la por.
No és aparentar seguretat.
És ser fidel als propis valors.

La veritable força és interior: és defensar el que és just, ajudar els altres i mantenir-se ferm quan costa.

Pregària

Senyor,

ajuda’ns a no viure pendents del que els altres esperen de nosaltres.
Dona’ns valentia per ser autèntics,
força per superar les dificultats
i humilitat per reconèixer les nostres pors.

Que aprenguem de Mulan
que la força no depèn del gènere ni de l’aparença,
sinó del cor.

Fes-nos valents per ser nosaltres mateixos
i per defensar el que és just.

DIVENDRES 20: EL RESPECTE

Vivim envoltats de persones diferents: opinions diferents, maneres de vestir diferents, caràcters diferents. A l’escola convivim moltes hores al dia, i no sempre és fàcil. De vegades jutgem ràpid, fem bromes que poden fer mal o excloem algú sense adonar-nos-en.

El respecte no és només “no insultar”. És saber escoltar, deixar espai, entendre que ningú és menys que ningú.

Reflexió

Com parlo dels altres quan no hi són?
Sé escoltar encara que no estigui d’acord?
Les meves paraules construeixen o destrueixen?

El respecte és la base de qualsevol relació sana. Sense respecte no hi ha convivència.

Pregària

Senyor,
ensenya’ns a respectar de veritat.
Que les nostres paraules no humiliïn,
que les nostres bromes no facin mal,
i que sapiguem veure en cada persona
algú digne d’estima.

DIJOUS 19: MARXA DE LA SOLIDARITAT XXXI

Què és la Marxa de la Solidaritat? 

El dimecres de la setmana que ve, 25 de febrer, els alumnes de 3r de l'ESO participarem a la XXXI Marxa de la Solidaritat. No és només una caminada ni una sortida de classe, sinó una experiència educativa i vivencial que ens convida a viure valors com la solidaritat, la cooperació i el compromís.

Aquest any, la Marxa vol anar un pas més enllà. No només caminarem amb els companys del nostre centre, sinó que es faran dinàmiques per barrejar alumnes de nou escoles diferents de Tarragona, per conèixer gent nova, compartir experiències i aprendre a conviure amb persones diferents.

Per això, cada alumne portarà una polsera de color, que:

• identificarà el centre de procedència,

• ajudarà a crear grups barrejats,

• i simbolitzarà que tots formem part del mateix camí solidari.

La participació inclou una inscripció solidària de 3 €, que serveix per donar suport a projectes socials i educatius.

Les escoles que han confirmat l'assistència són Sant Pau Apòstol, Lestonnac, Escola Joan XXIII, Santa Teresa de Jesús, El Carme, Mare de Déu del Carme, Vedruna Sagrat Cor i Sant Domènec de Guzman. Com a novetat d’enguany, s’incorpora també l’ Institut Pons d’Icart 

Reflexió

La Marxa de la Solidaritat ens recorda que ser solidari no és només ajudar des de lluny, sinó caminar al costat dels altres, encara que no els coneguem. Quan ens barregem amb alumnes d’altres centres, aprenem que la convivència no sempre és còmoda, però sí necessària.

La polsera que portarem no és només un accessori. És un símbol:

ens diu que tots som diferents, però que podem avançar junts cap a un mateix objectiu. Ens recorda que el món no canvia amb grans discursos, sinó amb petits gestos compartits.

Aquesta Marxa també ens convida a mirar més enllà de la nostra realitat. Mentre nosaltres caminem per un dia, hi ha persones que caminen cada dia per defensar drets, dignitat i justícia. I això ens fa una pregunta important:

Què podem fer nosaltres, des del nostre dia a dia, per construir un món una mica més just?

La Marxa s’acaba a la Plaça de la Font, però el repte continua:

que la solidaritat no sigui només una activitat puntual, sinó una manera de viure.