DIMECRES 25: IV CURSA CARMELITES.

El diumenge 26 d’abril celebrarem la 4a edició de la Cursa Solidària Carmelites, un esdeveniment obert tant a les famílies de l’escola com a qualsevol esportista que hi vulgui participar. És una activitat pensada per a tothom, des dels més petits fins als més grans, que combina esport, convivència i solidaritat. 

Amb la Cursa Solidària Carmelites contribuïm al sosteniment de la Llar d’Infants de Lucena (Filipines), gestionada per les germanes Carmelites Missioneres Teresianes amb el suport de l’ONG Educas. 

La cursa tindrà lloc novament a l’Anella Mediterrània. Ja estan obertes les inscripcions. El termini finalitza el 12 d’abril. Reserveu-vos la data i animeu-vos a participar-hi! 

Entre tots, com hem treballat en el nostre lema, és important que ens mirem, prenem consciència de nosaltres mateixos. Per això, vivim l’esport com a font de benestar i compartim aquest camí solidari amb els altres. Us hi esperem! 

DIMARTS 24: ELS PERILLS D'INTERNET

 

Internet és una eina molt útil, però també pot tenir riscos si no en fem un bon ús. No tot el que sembla real ho és, i no tothom té bones intencions.

Aquesta història ens ensenya la importància de la prudència, la confiança i la comunicació. Guardar secrets que ens fan sentir incòmodes no és una bona idea.

Demanar ajuda no és un signe de debilitat, sinó de responsabilitat. I parlar amb algú de confiança pot evitar problemes més grans.

• Has parlat alguna vegada amb algú desconegut per internet? Com t’has sentit?
• Creus que és fàcil confiar en algú online? Per què?
• A qui acudiries si et trobessis en una situació semblant?
• Què pots fer a partir d’ara per utilitzar internet de manera més segura?

Pregària

Gràcies per la tecnologia i les oportunitats que ens dona,

però ajuda’m a utilitzar-la amb responsabilitat.

Dona’m prudència per saber què compartir

i amb qui confiar.

Ajuda’m a reconèixer situacions que no són bones,

i valentia per demanar ajuda sense por.

Ensenya’m a cuidar-me

i també a cuidar els altres,

tant dins com fora de la pantalla.

I que sempre recordi

que la meva seguretat i dignitat

són el més important.

DILLUNS 23: LA SALUD MENTAL

En Nil sempre havia estat un alumne normal: ni el més popular ni el més tímid. Però últimament tot li costava més. No tenia ganes de parlar, es sentia cansat i li costava concentrar-se.

A classe, feia veure que tot anava bé. Quan els amics reien, ell també reia, però per dins se sentia buit. Pensava que ningú ho entendria.

Un dia, la professora va parlar sobre la salut mental.

—No sempre es veu, però és igual d’important que la salut física —va dir.

Aquelles paraules li van quedar gravades.

A la sortida, la seva amiga Carla li va preguntar:

—Estàs bé? Fa dies que et noto diferent.

En Nil va dubtar. Però, per primer cop, va decidir no dir “sí” automàticament.

—No gaire... —va respondre en veu baixa.

No va passar res espectacular. La Carla no tenia solucions màgiques. Però el va escoltar. De veritat.

Aquell petit moment va ser un inici. Amb el temps, en Nil va parlar amb un adult, va començar a entendre el que li passava i, a poc a poc, es va anar sentint millor.

Va descobrir que demanar ajuda no el feia dèbil, sinó valent.

Reflexió 

Aquesta història ens recorda que la salut mental és una part essencial de la nostra vida. Sovint amaguem el que sentim per por o vergonya, però això pot fer que ens sentim encara més sols.

Parlar, demanar ajuda i escoltar els altres són actes de valentia i empatia. No sempre podem solucionar els problemes dels altres, però podem estar-hi presents.

També és important entendre que no cal estar bé tot el temps. Acceptar com ens sentim és el primer pas per cuidar-nos.

Pregària 

Gràcies per recordar-me que no he de ser fort sempre,

que també puc ser vulnerable.

Ajuda’m a entendre les meves emocions

i a no tenir por de compartir-les.

Dona’m valentia per demanar ajuda

quan ho necessiti,

i un cor atent per escoltar els altres.

Ensenya’m a cuidar la meva ment

amb paciència i respecte,

com cuido el meu cos.

I recorda’m que, fins i tot en moments difícils,

no estic sol.

DIVENDRES 20: DIA INTERNACIONAL DE LA FELICITAT

Era el 20 de març, i a l’institut ningú semblava especialment feliç. Exàmens, pressió, problemes… tot pesava.

A classe, la professora va escriure a la pissarra: “Dia Internacional de la Felicitat”. Alguns alumnes van riure.

—Felicitat? Amb l’examen de després? —va dir en Pol.

El professor no es va enfadar. Només va proposar un repte:

—Avui, intenteu fer tres coses que millorin el dia d’algú altre. Després en parlarem.

La majoria no s’ho va prendre seriosament. Però la Júlia, que últimament no es trobava gaire bé amb ella mateixa, va decidir provar-ho.

Primer, li va passar una noteta a una amiga amb qui s’havia distanciat: “Ei, et trobo a faltar.”

Després, va ajudar un company amb mates, tot i que anava justa de temps.

I finalment, quan va veure la noia nova sola al pati, va fer un gest que li va costar: es va apropar i va començar a parlar amb ella.

No va ser res espectacular. Però aquell dia, es va adonar d’una cosa: feia temps que no se sentia tan bé.

Més tard, a classe, la professora va preguntar:

—Algú ho ha intentat?

Hi va haver silenci. Però la Júlia va aixecar la mà.

—No sé si he fet feliç a ningú… però jo sí que m'he sentit millor.

La professora va somriure lleument:

—Això és el principi de la felicitat real.

Reflexió 

En l’adolescència, sovint associem la felicitat amb grans coses: èxit, popularitat, coses materials o resultats. Però aquesta història ens mostra que la felicitat autèntica sovint neix de petites decisions quotidianes.

Fer el bé, reconnectar amb algú, ajudar sense esperar res a canvi… són accions que donen sentit i benestar real. No solucionen tots els problemes, però canvien la manera com els afrontem.

La felicitat no sempre és eufòria; de vegades és una sensació tranquil·la de saber que estàs fent el correcte.

Pregària

Gràcies per recordar-me, avui,
que la felicitat no és perfecta ni constant,
sinó que es construeix amb petits gestos.

Ajuda’m a mirar més enllà de mi mateix,
a ser valent per apropar-me, ajudar i escoltar.
Dona’m la força per sembrar alegria
fins i tot en dies difícils.

I ensenya’m que, quan faig el bé,
la felicitat també creix dins meu.

Avui recordem la mort del Pare Palau i Quer,
que va dedicar la seva vida a portar felicitat als altres,
consolant, ajudant i estimant sense esperar res a canvi.

En el record de la seva vida i la seva mort fa avui 154 anys,
inspira’ns a ser com ell:
persones que donen llum, esperança i alegria
a qui més ho necessita.

Que aprenguem que la veritable felicitat
no és només per a nosaltres,
sinó que creix quan la compartim.

DIJOUS 19: EMPATITZEM AMB EL PROFESSOR

A les 8 del matí, els alumnes entren a classe amb energia… potser massa. El professor ja és a dins, preparant el material, mentre observa com alguns s’asseuen i d’altres continuen parlant com si fossin al pati.

—Bon dia —diu ell, intentant començar.

Però gairebé ningú respon.

En Marc gira la cadira per parlar amb el del darrere. La Júlia comença a clicar el boli sense parar: clic, clic, clic. En Pol llença un estoig pels aires i li dona un cop al Pere. Dues alumnes del fons riuen per alguna cosa que miren juntes. 

—Sisplau, comencem —torna a dir el professor.

Durant uns segons, sembla que es farà silenci… però no dura gaire.

Algú deixa caure expressament l'ampolla d'aigua a terra. Un altre fa sorolls imitant animals. Algun comenta en veu alta:

—Quin rotllo de classe, bro…67!

El professor intenta explicar el tema, però ha d’aturar-se constantment:

—Marc, gira’t.

—Pol, guarda això.

—Silenci, si us plau.

Cada interrupció trenca el fil. Cada vegada li costa més continuar amb normalitat.

A mitja classe, la situació empitjora. Hi ha alumnes que ni tan sols tenen el llibre obert. D’altres dibuixen, passen papers o es llencen boles de paper. Un fa una broma i tota la classe esclata a riure.

El professor es queda en silenci uns segons. Es passa la mà per la cara, visiblement cansat.

—Així és molt difícil —diu, amb un to més baix.

Però fins i tot això alguns no ho escolten.

L’Anna, que està asseguda al mig, ho veu tot. Veu com el professor intenta una vegada i una altra reconduir la classe. Veu com repeteix les mateixes indicacions. Veu com ningú sembla adonar-se de l’esforç que està fent.

I pensa: “Ha d’aguantar això cada dia?”

A l’última part de la classe, el professor ja no explica amb la mateixa energia. Escriu a la pissarra en silenci. Alguns alumnes continuen igual, però d’altres comencen a notar que alguna cosa no va bé.

Quan acaba la classe, molts s'aixequen de la cadira. El professor es queda recollint, en silenci.

L’endemà, passa una cosa diferent.

Quan en Marc comença a parlar, l’Anna li diu:

—Ei, deixa’l parlar, que si no no entenem res.

La Júlia deixa de fer soroll amb el boli. En Pol guarda l'estoig. No és perfecte, encara hi ha murmuris i alguna distracció, però el canvi es nota.

El professor pot explicar sense parar cada dos segons. Pot acabar una frase. Pot mirar els alumnes i veure que alguns escolten de veritat.

Al final de la classe, diu:

—Avui ha anat millor. Gràcies per l’esforç.

I aquesta vegada, alguns alumnes sí que responen:

—Tot és proposar-s'ho.

Potser no és un canvi enorme, però és un començament.

Reflexió:

Moltes vegades no som conscients de tot el que fa un professor per nosaltres. Pensem que només ha de venir i explicar, però en realitat ha de gestionar una classe plena de distraccions constants. Si cadascú aporta una mica de respecte i atenció, podem fer la seva feina molt més fàcil i millorar l’aprenentatge de tots.

Què puc fer jo per millorar aquest ambient a l'aula?

Pregària:

Senyor, ajuda’ns a ser conscients de com actuem a classe. Dona’ns responsabilitat per saber quan hem de callar, escoltar i respectar. Ajuda’ns a posar-nos en el lloc dels nostres professors i a valorar tot el que fan per nosaltres cada dia.

DIMECRES 18: EL SABER NO OCUPA LLOC

 

En aquest curtmetratge, dues noies estan assegudes en unes escales menjant pipes i parlant del nòvio d’una d’elles. Durant la conversa, la noia explica que el seu nòvio li ha dit "Pi". Ella pensa que és el nom d’una altra noia i es convenç que l’està enganyant. Les dues amigues comencen a imaginar històries i a treure conclusions.

Però en realitat el noi es referia a π (pi), el nombre matemàtic 3,1416…, un nombre amb infinits decimals que s’utilitza per calcular cercles. Així que, el que ell li deia era que l'estimava infinit.

El malentès és clar: la confusió no ve d’una mentida, sinó de no entendre el significat del que s’està dient. El curt fa riure, però també ens mostra una cosa important: quan falta coneixement, és molt fàcil confondre’s i interpretar malament la realitat.

Reflexió

El coneixement i la cultura general són molt més importants del que de vegades pensem.

No es tracta només d’aprovar exàmens o memoritzar dades. Aprendre ens ajuda a:

• entendre millor el món

• interpretar el que passa al nostre voltant

• no caure en errors o malentesos

• pensar amb més criteri.

Quan sabem més coses, també podem pensar millor.

Per això estudiar, llegir, preguntar i tenir curiositat no és una pèrdua de temps. És una manera de fer-nos persones més lliures i més capaces d’entendre la realitat.

Pregària

Senyor,
ajuda’ns a valorar el coneixement i l’aprenentatge.

Dóna’ns curiositat per voler saber més,
humilitat per reconèixer el que encara no sabem
i ganes d’aprendre cada dia.

Que l’escola no sigui només un lloc d’exàmens,
sinó un espai per descobrir el món
i créixer com a persones.

DIMARTS 17: ALLÒ QUE REALMENT IMPORTA

Un dia, un professor va entrar a classe portant un pot de vidre gran. Els alumnes el miraven amb curiositat, preguntant-se què volia fer amb aquell pot.

Sense dir res, el professor va començar a posar pedres grans dins del pot, una per una, fins que ja no n’hi cabia cap més.

Llavors va mirar la classe i va preguntar:

— Creieu que el pot està ple?

Els alumnes van respondre:

— Sí, està ple.

El professor va somriure una mica. A continuació, va agafar un altre recipient amb pedres més petites i les va abocar dins del pot. Les pedres petites van anar caient entre els espais que havien deixat les pedres grans.

Quan va acabar, va tornar a preguntar:

— I ara? Està ple?

Alguns alumnes van dubtar, però molts van tornar a dir:

— Ara sí que està ple.

El professor va tornar a somriure. Llavors va agafar un recipient amb sorra i la va deixar caure dins del pot. La sorra es va colar per tots els racons que encara quedaven buits.

Finalment, el professor va dir:

— Aquest pot és com la nostra vida. Les pedres grans representen les coses més importants: la família, els amics, la salut, els valors, les persones que estimem.

Les pedres petites són altres coses que també formen part de la vida: els estudis, les activitats, els objectius.

I la sorra són totes aquelles petites coses que ocupen temps però que no són tan importants.

Si primer omplim la nostra vida amb sorra —amb distraccions, presses o coses poc importants—, ja no quedarà espai per a les pedres grans.

Però si primer posem les pedres grans, tot el demés trobarà el seu lloc.

La classe es va quedar en silenci, pensant en aquella simple però poderosa lliçó.

Reflexió

A la nostra vida també passa això.

Moltes vegades omplim el nostre temps amb moltes coses: pantalles, xarxes socials, presses, distraccions o preocupacions petites.

Sense adonar-nos-en, aquestes coses poden acabar ocupant tot l’espai.

Per això és important aturar-nos de tant en tant i preguntar-nos:

Quines són les pedres grans de la nostra vida?
Què és realment important per a nosaltres?

Quan sabem posar primer el que és essencial —les persones, l’amistat, el respecte, la família—, la resta de coses troben el seu lloc.

Pregària

Senyor,
ajuda’ns a saber què és realment important a la nostra vida.

Que no omplim el nostre temps només amb coses petites,
sinó que sapiguem cuidar les persones, l’amistat i els valors.

Dóna’ns saviesa per posar primer el que és essencial
i construir una vida plena de sentit.