La Marta sempre tenia alguna cosa a dir dels altres. A classe, sovint comentava que els companys eren egoistes, que ningú l’escoltava de veritat o que la gent només pensava en si mateixa.
—És que són uns antipàtics —deia—. Sempre em contesten malament.
A casa, la seva germana gran l’escoltava sovint. No li deia res, només observava. Veia com la Marta parlava ràpid, interrompia, feia comentaris irònics o responia amb to sec quan alguna cosa no li agradava.
Un dia, després d’una d’aquestes queixes, la seva germana va anar a l’habitació, va agafar un mirall petit i li’l va donar.
—Què faig amb això? —va preguntar la Marta, estranyada.
—Demà, quan parlis amb algú, mira’t. Encara que sigui després. Però mira’t.
La Marta no ho va entendre gaire, però va acceptar.
L’endemà, a l’institut, va tenir una conversa amb una companya. Sense adonar-se’n, va tornar a interrompre-la, va fer un comentari tallant i va girar els ulls quan l’altra no pensava igual.
Més tard, al lavabo, es va mirar al mirall. Va intentar recordar com havia estat la seva expressió, el seu to de veu, la seva actitud.
I per primera vegada, es va veure des de fora.
Va començar a fixar-s’hi més: en com parlava als professors, en com responia als seus pares, en com escoltava (o no escoltava) els altres. I es va adonar que, moltes vegades, ella mateixa donava el mateix tracte del qual es queixava.
No era fàcil acceptar-ho. Però era real.
Amb el temps, va començar a fer petits canvis: escoltar sense interrompre, respondre amb més calma, pensar abans de parlar.
I, a poc a poc, alguna cosa també va canviar al seu voltant. Les converses eren més tranquil·les, la gent responia diferent… i ella es sentia millor.
Un dia, sense pensar-hi, va dir:
—Potser no tot era culpa dels altres.
La seva germana va somriure.
Reflexió
És fàcil veure els errors dels altres, però costa més mirar-nos a nosaltres mateixos amb sinceritat. Sovint esperem respecte, comprensió i bon tracte… però no sempre ens preguntem si nosaltres també ho estem oferint.
Aquesta història ens recorda que moltes vegades el que rebem és, en part, un reflex del que donem. No sempre, però sí més sovint del que pensem.
Mirar-nos al “mirall” vol dir ser capaços d’analitzar com parlem, com escoltem, com reaccionem. I tenir la humilitat de canviar.
Pregària
Senyor,
ajuda’m a mirar-me amb sinceritat,
a reconèixer com sóc
i a no culpar sempre els altres.
Dóna’m un cor humil
per acceptar els meus errors
i força per canviar allò que no faig bé.
Ensenya’m a parlar amb respecte,
a escoltar amb atenció
i a tractar els altres com m’agradaria ser tractat.
Que sigui capaç de construir ponts
i no murs, i que cada dia sigui una mica millor persona.
El respecte no comença en els altres. Comença en mi.
I quan jo canvio, moltes coses al meu voltant també poden canviar.
