DIMARTS 3: MIRAR-NOS PER DINS

Quan parlem dels pecats capitals, sovint pensem en paraules grans i llunyanes.

Però en realitat, formen part del nostre dia a dia. Saps quins són els pecats capitals? 

Mira el dibuix, a veure si els saps reconèixer. 

Els pecats capitals estan presents en les nostres vides:

• L’orgull, quan ens creiem superiors o no sabem demanar perdó.

• L’enveja, quan desitgem el que tenen els altres i no valorem el que som.

• La ira, quan reaccionem amb ràbia i ferim amb paraules o gestos.

• La mandra, quan ens rendim abans d’intentar-ho.

• L’avarícia, quan només pensem en nosaltres mateixos.

• La gola, quan no sabem posar límits.

• La luxúria, quan utilitzem els altres en lloc d’estimar-los.

No són etiquetes per jutjar-nos, sinó miralls per aprendre a millorar.
Reconèixer-los és el primer pas per créixer, per estimar millor i per viure amb més pau.

Reflexió:
Quina d’aquestes actituds apareix més sovint en la teva vida?
Quina virtut podria ajudar-te a transformar-la?

Pregària:
Ajuda’ns a mirar-nos amb sinceritat i humilitat.
A transformar l’orgull en servei,
l’enveja en admiració,
la ira en diàleg,
la mandra en compromís,
l’avarícia en generositat,
els excessos en equilibri,
i l’ús dels altres en amor veritable.

Que cada dia sapiguem créixer una mica més com a persones,
i que les nostres decisions construeixin pau dins nostre i al nostre voltant.

DILLUNS 2: LA MUNICIÓ

Expliquen que, durant una guerra, un soldat tenia l’ordre clara de sortir a combatre i disparar contra l’enemic.

La nit abans, però, va començar a ploure amb força. Tant, que l’aigua va entrar al seu refugi i va mullar tota la munició sense que ell se n’adonés.

L’endemà, quan va arribar el moment de disparar, va apuntar…
però l’arma no funcionava.
Va provar una vegada i una altra. Res.
La pólvora estava inútil.

En aquell instant, el soldat es va sentir frustrat i fins i tot avergonyit. Pensava que havia fallat, que no compliria la seva missió.

Amb el pas del temps, però, va entendre una cosa molt diferent:
aquella munició molla havia evitat que matés ningú.
Cap vida s’havia perdut per culpa seva.
Cap família ploraria per una bala sortida de la seva arma.

Allò que en aquell moment va semblar un problema, es va convertir en un regal inesperat.
Una petita circumstància havia estat més forta que la violència.

Reflexió

De vegades pensem que la pau depèn de grans decisions, però sovint neix de petits gestos, d’errors, de frens inesperats.
No tot allò que no funciona és un fracàs; a vegades és una oportunitat per no fer mal.

Quantes vegades una pausa, un silenci o un “no” a temps han evitat un conflicte?
Saps aturar-te abans de fer mal amb paraules o accions?

Pregària:
Ajuda’ns a saber parar.
A entendre que no sempre hem de respondre, atacar o defensar-nos.
Que sapiguem reconèixer quan cal abaixar l’arma —sigui una paraula dura, un crit o un gest—
i escollir el camí de la pau.

DIVENDRES 30: FES LA PAU!

 

DIA ESCOLAR DE LA NO-VIOLÈNCIA I LA PAU

El 30 de gener, aniversari de la mort de Mahatma Gandhi, se celebra el Dia Escolar de la No-Violència i la Pau (DENIP).
La pau és un bé preuat que es construeix i s’aprèn, i l’escola és un lloc fonamental per fer-ho realitat cada dia.

Avui recordem que la pau no és només l’absència de conflicte, sinó un conjunt de valors humans: respecte, empatia, solidaritat i bondat.
Els petits gestos, les paraules amables i l’actitud de comprensió cap als altres són les llavors que fan créixer un món més just i pacífic.

👉 Quin gest pots fer avui per promoure la pau al teu entorn?
👉 Com pots actuar amb bondat i respecte amb els teus companys?

DIJOUS 29: QUÈ ÉS LA PAU?

 Quan li preguntes a una persona què és la pau, què et respon?

Potser et diu que la pau és aquell moment en què tothom gaudeix de llibertat, sense guerres, sense fam, amb igualtat entre persones de totes les races i cultures.

Però la pau no té la mateixa mida per a tothom.
Per algunes persones pot ser un minut sense violència enmig d’una guerra, veure els seus fills feliços malgrat les dificultats, o simplement compartir un àpat calent en un dia difícil.
Això també és pau.

Ara és el moment de la veritat:

Què fas tu perquè hi hagi pau al teu voltant i al món?

 

Pregària:
Senyor, ajuda’ns a entendre que la pau no és només un desig, sinó una actitud i un gest.
Que sapiguem ser generosos, respectuosos i compassius amb els altres, i que els nostres actes petits contribueixin a construir un món més just i serè.
Que la nostra manera de viure sigui un reflex de pau, encara que sigui només en un minut o en un petit gest diari.

DIMECRES 28: ELS GESTOS QUE FAN LA DIFERÈNCIA

 

En el curtmetratge Cocodrilo, veiem com una mare intenta apropar-se al seu fill, connectar amb ell i transmetre-li un missatge important des del cor. Tot i el soroll i les distraccions del dia a dia, ella decideix trencar la distància, parlar amb sinceritat i buscar la reconciliació.

A vegades, nosaltres també ens deixem portar per discussions petites, malentesos o baralles que no porten enlloc. Perdem temps i energia en conflictes absurds quan podríem invertir-los en fer les paus, comprendre l’altre i cuidar les relacions.
La pau comença quan deixem de discutir per coses insignificants i ens concentrem en el que realment importa: les persones que estimem i el respecte mutu.

Reflexió: Quantes vegades deixes que discussions petites t’allunyin dels altres?

Quin gest pots fer avui per fer la pau i no perdre temps en conflictes inútils?

Pregària:
Senyor, ajuda’ns a veure quan val la pena discutir i quan cal deixar anar el que no importa.
Que sapiguem trencar les distàncies amb paraules i gestos de pau, i que aprenguem a reconciliar-nos sense esperar que l’altre faci el primer pas.
Que el nostre temps i energia es dediquin a cuidar els altres i a construir harmonia.

DIMARTS 27: LES PEDRES A LA MOTXILLA

Un noi es queixava constantment de tot: dels companys, dels professors, de la vida...

Un dia, el seu avi li va donar una motxilla buida i li va dir:
— Cada vegada que guardis rancor o ràbia cap a algú, posa-hi una pedra.

Al cap d’uns dies, la motxilla pesava tant que el noi ja no podia caminar dret.
— Avi, pesa massa —va dir cansat.
— Exactament això fa l’odi i la falta de perdó —va respondre—. Ningú més carrega la teva motxilla, només tu.

Aquest divendres celebrarem el Dia Escolar de la No-Violència i la Pau, recordem que la pau no comença en grans discursos ni lluny de casa nostra. La pau comença quan decidim buidar la motxilla, quan deixem anar el rancor, la violència, les paraules que fan mal i les discussions absurdes.

Reflexió:
Quines pedres portes avui a sobre?
Quina pedra podries deixar anar per construir més pau al teu voltant?

Pregària:
Ajuda’ns a descarregar el nostre cor del que pesa.
A deixar anar la ràbia, el ressentiment i l’orgull.
Que siguem persones que caminen lleugeres, sembrant pau amb les nostres paraules i gestos, cada dia.

DILLUNS 26: LA FINESTRA

 En una habitació d’hospital hi havia dos homes greument malalts.

Compartien la mateixa habitació, però només un d’ells tenia el llit al costat de la finestra.

L’altre, havia de passar tot el dia estirat mirant el sostre.

Cada tarda, l’home de la finestra descrivia al seu company tot el que veia a fora:

un parc ple de nens jugant, parelles passejant, gent rient, un llac on nedaven ànecs, arbres que canviaven de color segons l’estació…

Aquelles descripcions eren el millor moment del dia per a l’altre malalt.

Gràcies a les seves paraules, s’oblidava del dolor i viatjava amb la imaginació.

Amb el pas dels dies, però, l’home que no veia la finestra va començar a sentir enveja.

Pensava:

— Per què ell pot veure el món i jo no?

Una nit, l’home del costat de la finestra va començar a respirar amb dificultat.

L’altre el sentia… però no va prémer el botó d’ajuda.

Al matí, l’home de la finestra havia mort.

Dies després, el segon malalt va demanar si podia canviar de llit i posar-se al costat de la finestra.

Era el moment que havia esperat tant temps.

Amb esforç, es va girar per mirar fora…

però no hi havia res.

Només una paret grisa.

Sorprès, va preguntar a la infermera:

— Com és possible? L’home que era aquí descrivia un parc meravellós…

La infermera li va respondre amb suavitat:

— Aquell home era cec.

No veia res.

Però volia que tu et sentissis millor.

Reflexió

De vegades, la pau no ve del que tenim, sinó del que som capaços d’oferir als altres.

Aquell home, tot i el seu patiment, va decidir regalar esperança, bellesa i consol.

Quina mirada estàs oferint tu als altres?

Construeixes pau o la trenques amb les teves actituds?