DIJOUS 19: EMPATITZEM AMB EL PROFESSOR

A les 8 del matí, els alumnes entren a classe amb energia… potser massa. El professor ja és a dins, preparant el material, mentre observa com alguns s’asseuen i d’altres continuen parlant com si fossin al pati.

—Bon dia —diu ell, intentant començar.

Però gairebé ningú respon.

En Marc gira la cadira per parlar amb el del darrere. La Júlia comença a clicar el boli sense parar: clic, clic, clic. En Pol llença un estoig pels aires i li dona un cop al Pere. Dues alumnes del fons riuen per alguna cosa que miren juntes. 

—Sisplau, comencem —torna a dir el professor.

Durant uns segons, sembla que es farà silenci… però no dura gaire.

Algú deixa caure expressament l'ampolla d'aigua a terra. Un altre fa sorolls imitant animals. Algun comenta en veu alta:

—Quin rotllo de classe, bro…67!

El professor intenta explicar el tema, però ha d’aturar-se constantment:

—Marc, gira’t.

—Pol, guarda això.

—Silenci, si us plau.

Cada interrupció trenca el fil. Cada vegada li costa més continuar amb normalitat.

A mitja classe, la situació empitjora. Hi ha alumnes que ni tan sols tenen el llibre obert. D’altres dibuixen, passen papers o es llencen boles de paper. Un fa una broma i tota la classe esclata a riure.

El professor es queda en silenci uns segons. Es passa la mà per la cara, visiblement cansat.

—Així és molt difícil —diu, amb un to més baix.

Però fins i tot això alguns no ho escolten.

L’Anna, que està asseguda al mig, ho veu tot. Veu com el professor intenta una vegada i una altra reconduir la classe. Veu com repeteix les mateixes indicacions. Veu com ningú sembla adonar-se de l’esforç que està fent.

I pensa: “Ha d’aguantar això cada dia?”

A l’última part de la classe, el professor ja no explica amb la mateixa energia. Escriu a la pissarra en silenci. Alguns alumnes continuen igual, però d’altres comencen a notar que alguna cosa no va bé.

Quan acaba la classe, molts s'aixequen de la cadira. El professor es queda recollint, en silenci.

L’endemà, passa una cosa diferent.

Quan en Marc comença a parlar, l’Anna li diu:

—Ei, deixa’l parlar, que si no no entenem res.

La Júlia deixa de fer soroll amb el boli. En Pol guarda l'estoig. No és perfecte, encara hi ha murmuris i alguna distracció, però el canvi es nota.

El professor pot explicar sense parar cada dos segons. Pot acabar una frase. Pot mirar els alumnes i veure que alguns escolten de veritat.

Al final de la classe, diu:

—Avui ha anat millor. Gràcies per l’esforç.

I aquesta vegada, alguns alumnes sí que responen:

—Tot és proposar-s'ho.

Potser no és un canvi enorme, però és un començament.

Reflexió:

Moltes vegades no som conscients de tot el que fa un professor per nosaltres. Pensem que només ha de venir i explicar, però en realitat ha de gestionar una classe plena de distraccions constants. Si cadascú aporta una mica de respecte i atenció, podem fer la seva feina molt més fàcil i millorar l’aprenentatge de tots.

Què puc fer jo per millorar aquest ambient a l'aula?

Pregària:

Senyor, ajuda’ns a ser conscients de com actuem a classe. Dona’ns responsabilitat per saber quan hem de callar, escoltar i respectar. Ajuda’ns a posar-nos en el lloc dels nostres professors i a valorar tot el que fan per nosaltres cada dia.

DIMECRES 18: EL SABER NO OCUPA LLOC

 

En aquest curtmetratge, dues noies estan assegudes en unes escales menjant pipes i parlant del nòvio d’una d’elles. Durant la conversa, la noia explica que el seu nòvio li ha dit "Pi". Ella pensa que és el nom d’una altra noia i es convenç que l’està enganyant. Les dues amigues comencen a imaginar històries i a treure conclusions.

Però en realitat el noi es referia a π (pi), el nombre matemàtic 3,1416…, un nombre amb infinits decimals que s’utilitza per calcular cercles. Així que, el que ell li deia era que l'estimava infinit.

El malentès és clar: la confusió no ve d’una mentida, sinó de no entendre el significat del que s’està dient. El curt fa riure, però també ens mostra una cosa important: quan falta coneixement, és molt fàcil confondre’s i interpretar malament la realitat.

Reflexió

El coneixement i la cultura general són molt més importants del que de vegades pensem.

No es tracta només d’aprovar exàmens o memoritzar dades. Aprendre ens ajuda a:

• entendre millor el món

• interpretar el que passa al nostre voltant

• no caure en errors o malentesos

• pensar amb més criteri.

Quan sabem més coses, també podem pensar millor.

Per això estudiar, llegir, preguntar i tenir curiositat no és una pèrdua de temps. És una manera de fer-nos persones més lliures i més capaces d’entendre la realitat.

Pregària

Senyor,
ajuda’ns a valorar el coneixement i l’aprenentatge.

Dóna’ns curiositat per voler saber més,
humilitat per reconèixer el que encara no sabem
i ganes d’aprendre cada dia.

Que l’escola no sigui només un lloc d’exàmens,
sinó un espai per descobrir el món
i créixer com a persones.

DIMARTS 17: ALLÒ QUE REALMENT IMPORTA

Un dia, un professor va entrar a classe portant un pot de vidre gran. Els alumnes el miraven amb curiositat, preguntant-se què volia fer amb aquell pot.

Sense dir res, el professor va començar a posar pedres grans dins del pot, una per una, fins que ja no n’hi cabia cap més.

Llavors va mirar la classe i va preguntar:

— Creieu que el pot està ple?

Els alumnes van respondre:

— Sí, està ple.

El professor va somriure una mica. A continuació, va agafar un altre recipient amb pedres més petites i les va abocar dins del pot. Les pedres petites van anar caient entre els espais que havien deixat les pedres grans.

Quan va acabar, va tornar a preguntar:

— I ara? Està ple?

Alguns alumnes van dubtar, però molts van tornar a dir:

— Ara sí que està ple.

El professor va tornar a somriure. Llavors va agafar un recipient amb sorra i la va deixar caure dins del pot. La sorra es va colar per tots els racons que encara quedaven buits.

Finalment, el professor va dir:

— Aquest pot és com la nostra vida. Les pedres grans representen les coses més importants: la família, els amics, la salut, els valors, les persones que estimem.

Les pedres petites són altres coses que també formen part de la vida: els estudis, les activitats, els objectius.

I la sorra són totes aquelles petites coses que ocupen temps però que no són tan importants.

Si primer omplim la nostra vida amb sorra —amb distraccions, presses o coses poc importants—, ja no quedarà espai per a les pedres grans.

Però si primer posem les pedres grans, tot el demés trobarà el seu lloc.

La classe es va quedar en silenci, pensant en aquella simple però poderosa lliçó.

Reflexió

A la nostra vida també passa això.

Moltes vegades omplim el nostre temps amb moltes coses: pantalles, xarxes socials, presses, distraccions o preocupacions petites.

Sense adonar-nos-en, aquestes coses poden acabar ocupant tot l’espai.

Per això és important aturar-nos de tant en tant i preguntar-nos:

Quines són les pedres grans de la nostra vida?
Què és realment important per a nosaltres?

Quan sabem posar primer el que és essencial —les persones, l’amistat, el respecte, la família—, la resta de coses troben el seu lloc.

Pregària

Senyor,
ajuda’ns a saber què és realment important a la nostra vida.

Que no omplim el nostre temps només amb coses petites,
sinó que sapiguem cuidar les persones, l’amistat i els valors.

Dóna’ns saviesa per posar primer el que és essencial
i construir una vida plena de sentit.

DILLUNS 16: LA PRESSIÓ SOCIAL

En aquesta escena de la sèrie "Merlí: Sapere Aude", la professora mostra una carpeta verda a classe i pregunta als alumnes de quin color és. Tots responen correctament: verda.

Però llavors fa un acord amb la classe: si entra un alumne que arriba tard, tots diran que la carpeta és vermella.

Quan l’alumne entra tard, la professora repeteix la pregunta. Un darrere l’altre, tots els alumnes diuen que la carpeta és vermella, encara que en realitat és verda.

Quan arriba el torn del noi, dubta. Ha vist que la carpeta és verda… però tots els altres han dit vermella. Finalment, per no quedar diferent o per no sentir-se ridiculitzat, també respon:

— Vermella.

La professora li mostra llavors la veritat: la carpeta sempre havia estat verda.

L’experiment serveix per mostrar una cosa molt humana: moltes vegades diem el que diu la majoria encara que sapiguem que no és veritat.

Reflexió

- Has sentit alguna vegada pressió del grup per dir o fer alguna cosa que en realitat no volies?

- Per què creus que és tan difícil portar la contrària al grup encara que sapiguem que tenim raó?

- Què creus que hauria passat si el noi hagués dit: “No, la carpeta és verda”?      

 - Creus que és més important encaixar amb el grup o ser fidel al que tu penses?

A la vida això passa més sovint del que pensem.

Passa quan:

• riem d’una broma que en realitat fa mal a algú

• repetim un rumor sense saber si és cert

• seguim el grup per no quedar diferents

• diem que alguna cosa està bé perquè tothom ho diu.

La pressió del grup pot ser molt forta.

Però tenir personalitat també significa atrevir-se a dir la veritat, encara que ningú més ho faci.

Ser valent no és fer el que fa tothom.
Ser valent és pensar per un mateix.

Pregària

Senyor,
ajuda’ns a tenir el valor de ser nosaltres mateixos.

Que no diguem una mentida només perquè tothom la diu,
ni seguim el grup quan sabem que no és correcte.

Dóna’ns valentia per defensar la veritat,
respectar els altres
i actuar sempre amb consciència.

DIVENDRES 13: EL MEU LLOC AL MÓN

En la pel·lícula Hercules, aquesta cançó sona quan ell somia en trobar el seu lloc al món. Hercules sap que la seva vida no serà fàcil, que hi haurà obstacles i moments difícils, però no deixa que això l’aturi. Ell creu que amb esforç i perseverança pot arribar al seu objectiu, trobar qui és i on pertany.

La cançó ens recorda que la vida està plena de reptes. Moltes vegades, els somnis semblen llunyans, difícils o gairebé impossibles. Però si posem esforç, constància i coratge en tot el que fem, cada pas ens acosta al nostre objectiu, per més llarg o complicat que sigui el camí.

Reflexió

Quins somnis tens tu?

Hi ha moments que semblen impossibles de superar?

Què et fa continuar quan la distància sembla massa llarga?

A vegades pensem que no podem aconseguir certes coses o que les dificultats ens faran rendir. Però aquesta cançó ens ensenya que l’important no és la rapidesa ni la facilitat, sinó no perdre la confiança, seguir endavant i creure en nosaltres mateixos. Cada esforç, per petit que sembli, ens apropa al que volem ser.

Pregària

Senyor,

ajuda’ns a creure en nosaltres mateixos i en els nostres somnis,

dóna’ns coratge per seguir endavant encara que el camí sigui llarg i ple d’obstacles,

i paciència per avançar pas a pas sense rendir-nos.

Que aprenguem que l’esforç i la perseverança sempre ens apropen al nostre objectiu,

i que mai no deixem de buscar qui som i quin és el nostre lloc al món.

DIJOUS 12: LA LLAVOR DE L'ESFORÇ

Un dia, un alumne va preguntar al seu professor:

— Per què hem d’esforçar-nos tant? Per què estudiar, repetir, tornar-ho a intentar…?

El professor li va donar una petita llavor i li va dir:

— Planta-la i torna demà.

L’endemà el noi va tornar.

— No ha sortit res.

— I demà tampoc —va respondre el professor—. Ni la setmana que ve. Però si la cuides, la regues i tens paciència, un dia creixerà.

Després li va dir:

— Les coses que valen la pena no apareixen d’un dia per l’altre. Necessiten temps, constància i esforç.

Reflexió

A la vida hi ha moltes coses que no surten a la primera.

Per exemple:

• entendre un problema de matemàtiques que al principi sembla impossible

• llegir un llibre que costa però que al final t’ensenya molt

• aprendre una llengua nova

• aixecar-se aviat cada dia per anar a l’escola encara que faci mandra

• demanar perdó quan ens hem equivocat

• tornar-ho a intentar després d’un suspens.

L’esforç no és perdre el temps.
És invertir en la persona que volem arribar a ser.

Les persones que aconsegueixen coses importants no són sempre les més brillants, sinó sovint les que no es rendeixen.

Cada petit esforç és com una gota d’aigua que, a poc a poc, fa créixer la llavor.

Pregària

Senyor,
ajuda’ns a no buscar sempre el camí fàcil.

Dóna’ns constància per continuar intentant-ho,
valentia per aprendre dels errors
i paciència per entendre que créixer demana temps.

Que cada dia puguem fer un petit esforç
per ser una mica millors persones.

DIMECRES 11: CONTRUINT LA HISTÒRIA

La història està plena de moments que han marcat el món: guerres, injustícies, discriminacions, violència entre pobles i persones. Quan estudiem història a l’escola, de vegades pensem que només és una llista de dates, noms i esdeveniments que van passar fa molt temps.

Però la història és molt més que això. És la memòria de la humanitat.

Recordar el passat és important perquè ens ajuda a entendre què ha passat abans que nosaltres i, sobretot, a no repetir els mateixos errors. Quan coneixem les conseqüències de l’odi, de la intolerància o de la falta de respecte, podem adonar-nos de com d’importants són valors com la pau, la justícia i la convivència.

Moltes persones abans que nosaltres han lluitat perquè el món sigui més just: perquè hi hagi drets, llibertats i respecte entre les persones. Gràcies a aquestes lluites avui vivim en societats amb més drets i oportunitats.

Però això també ens recorda una cosa important: la història no només s’estudia, també es construeix. I nosaltres, amb les nostres decisions de cada dia, també en formem part.

Reflexió

Què passaria si oblidéssim tot el que ha passat abans?

Potser tornaríem a cometre els mateixos errors: odiar els qui són diferents, discriminar persones o resoldre conflictes amb violència.

Aprendre del passat ens ajuda a fer-nos una pregunta molt important:

quin tipus de futur volem construir?

Cada gest de respecte, cada acte de justícia, cada vegada que defensem algú o evitem una baralla, estem fent una petita cosa perquè la història sigui millor que abans.

El passat ens ensenya, però el futur depèn de nosaltres.

Pregària

Senyor,

ajuda’ns a recordar les lliçons del passat

per no repetir els errors que han causat tant de patiment al món.

Dóna’ns saviesa per aprendre de la història

i coratge per construir un futur amb més pau, respecte i justícia.

Que sapiguem ser persones que uneixen i no que divideixen,

persones que aprenen del passat per fer un món millor.