En una habitació d’hospital hi havia dos homes greument malalts.
Compartien la mateixa habitació, però només un d’ells tenia el llit al costat de la finestra.
L’altre, havia de passar tot el dia estirat mirant el sostre.
Cada tarda, l’home de la finestra descrivia al seu company tot el que veia a fora:
un parc ple de nens jugant, parelles passejant, gent rient, un llac on nedaven ànecs, arbres que canviaven de color segons l’estació…
Aquelles descripcions eren el millor moment del dia per a l’altre malalt.
Gràcies a les seves paraules, s’oblidava del dolor i viatjava amb la imaginació.
Amb el pas dels dies, però, l’home que no veia la finestra va començar a sentir enveja.
Pensava:
— Per què ell pot veure el món i jo no?
Una nit, l’home del costat de la finestra va començar a respirar amb dificultat.
L’altre el sentia… però no va prémer el botó d’ajuda.
Al matí, l’home de la finestra havia mort.
Dies després, el segon malalt va demanar si podia canviar de llit i posar-se al costat de la finestra.
Era el moment que havia esperat tant temps.
Amb esforç, es va girar per mirar fora…
però no hi havia res.
Només una paret grisa.
Sorprès, va preguntar a la infermera:
— Com és possible? L’home que era aquí descrivia un parc meravellós…
La infermera li va respondre amb suavitat:
— Aquell home era cec.
No veia res.
Però volia que tu et sentissis millor.
Reflexió
De vegades, la pau no ve del que tenim, sinó del que som capaços d’oferir als altres.
Aquell home, tot i el seu patiment, va decidir regalar esperança, bellesa i consol.
Quina mirada estàs oferint tu als altres?
Construeixes pau o la trenques amb les teves actituds?
