En certs moments de la nostra vida ens cal prendre distància de les coses i de les persones. Quan érem petits i apreníem a anar amb bicicleta, primer algú ens sostenia la bici per tal de no perdre l’equilibri, però al cap de diversos intents, apreníem a anar-hi sols, sense que ningú ens sostingués. És un acte de creixement, de maduració, d’autonomia i de posar a prova les nostres capacitats.
També quan volem buscar remei a una situació que dificulta la vida dels que estimem, ens cal allunyar-nos per ser neutrals, objectius i justos.
Distanciar-se, per tant, no és quelcom negatiu, sinó que a voltes és necessari. Poder copsar el sentit de la nostra existència, en quin moment ens trobem, és com contemplar un quadre gegant. Si ens hi apropem massa, podrem veure detalls que ens poden passar desapercebuts, però és el conjunt de tots els elements que li donen el sentit complet.
Et
convido a mirar la teva vida des de la distància, evitant el soroll, les
multituds, el ritme frenètic que t’envolta, per copsar-la en la seva totalitat
i així poder reconèixer allò valuós, insubstituïble i que et permetrà seguir
creixent.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada