Quan
vivia lluny dels meus pares, germans i amics, per motius de feina, i només ens
podíem veure els caps de setmana, recordo que cada divendres, mentre tornava
amb cotxe per veure’ls, sentia dins meu una joia desmesurada. Encara no ens havíem
vist, havia d’esperar més d’una hora i mitja, però ja des que entrava al cotxe,
el meu cor s’accelerava i se’m dibuixava automàticament un somriure que no
podia amagar. Aquella emoció tan intensa em durava unes hores i després es
reduïa a una alegria més discreta però constant.
1.-
I tu, has tingut mai aquest “no sé què” que et fa estar content?
2.-
Recordes què te’l provoca?
3.-
Fas res per mantenir aquesta alegria present en el teu dia a dia?
L’ALEGRIA
ES CONTAGIA. SIGUEM MOTIUS D’ALEGRIA!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada