Quan amb una persona som capaços de caminar una bona estona sense dir-nos res, queda clar que realment és amiga. En canvi, si sentim la necessitat de no quedar malament o de que no pensi que ens importa poc, i per això no deixem de donar-li conversa i xerrar per xerrar... aleshores l'amistat, o és molt incipient, o encara no ha arribat. Molts cops el silenci manifesta la confiança o la comoditat de que ens trobem bé al costat d'una persona. Per què vols que pensi que ets "interessant", que ets un ésser simpàtic?
Avui has anat pel carrer en presència de Déu, i no li deies res ni li demanaves res. Sense paraules, sense pregar, sense dir res, ni gràcies, ni perdó, ni hola, ni ajuda'm... era estar-hi. El soroll era infernal. A aquell ja quotidià de la ciutat calia afegir-li cada tres o quatre carrers el de les obres. Però dintre teu, el silenci no era infernal sinó "celestial".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada