Encara estem intentant assimilar el que va passar la setmana passada a València. Dos edificis i centenars de famílies els somnis i vides dels quals s’han reduït a cendres en qüestió de minuts. Davant d’aquest fet, els éssers humans intentem culpar algú, buscar alguna explicació per poder quedar-nos més “tranquils”, quan la realitat és que hi ha vegades que les coses que passen i que no entenem, no tenen explicació. I és llavors quan apareix Déu en l’equació. I és quan li donem la culpa a Ell i ens preguntem com pot permetre que passin aquestes coses, com permet tant de patiment, tan dolor, tanta mort.
Entrem en bucle i, si no ho sabem controlar, en una crisi
de fe: ¿i aquí, on era Déu?
Déu es troba en cada gest d’afecte, en cada missatge
enviat als nostres éssers estimats per confirmar que estan bé, en cada falla,
associació de barri, grups scouts, col·legis i gestos de caritat individuals
que han aparegut en qüestió d’hores. Es troba en les persones que s’han jugat
la vida per salvar-ne d’altres, en els equips d’auxili, psicòlegs, forenses,
treballadors socials i persones voluntàries que dediquen hores per actuar com
més aviat millor i ajudar el proïsme. I per suposat en la pregària, en el silenci
acompanyat i en les preguntes al cel, en allò que ens crida a estimar des de la
distància.
Siguem lúcids, Déu no genera patiment, Déu l’acompanya.
Sentir-nos cridats i ser capaços d’acompanyar el patiment, potser és el que ens
demana aquest tems de Quaresma.
(Traducció de l’article d’Amparo Martí)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada