Tota persona, creient i no
creient, es planteja al llarg de la seva vida preguntes que en la majoria de
casos mai tindran una resposta absoluta.
Pensar que Déu es fa una persona
com nosaltres és un signe d’apropament a la nostra condició humana, que té moltes
mancances i debilitats, però que també ens fa veure que som capaços del millor
i del pitjor: podem fer revifar
l’esperança davant els moments més crítics, podem animar a recuperar el desig
per viure amb il·lusió renovada, o, d’altra banda, podem condemnar, humiliar, enfonsar els
altres i fins nosaltres mateixos en la més absoluta misèria.
Revivint els últims dies de Jesús
en aquesta setmana santa, ens fixem en 4 aspectes que ens fan sentir “salvats”:
1)
Déu és sempre amb nosaltres en la mesura
que li deixem lloc al nostre cor.
2)
Hi haurà moments en què, com Jesús, ens
sentirem incapaços de sostenir-nos davant del dolor, la fatiga, les
adversitats... Direm: “Déu meu, per què m’has abandonat?”. Però no és un
abandó, sinó un “soc aquí, malgrat que el patiment sigui horrorós.”
3)
L’amor de Déu pels seus fills és
infinit, fins al punt que Jesús mor per tota la humanitat. El seu acte d’amor
més gran és que Déu ens estima fins a donar la seva pròpia vida.
4) El segon acte més gran d’amor és el perdó. Jesús mor perdonant aquells que l’han condemnat a mort, i una mort de creu, dolorosa, lenta, denigrant.
En pocs dies hem passat de veure Jesús vivint un infern a celebrar la seva glòria, el seu vèncer la mort. Hi ha alegria més gran que saber o intuir que la mort no té l’última paraula?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada