A vegades, quan insistim en els miracles, em ve al cap la desesperació de Jesús amb aquells que demanaven signes sobrenaturals per posar a prova el poder de Déu…I és que, d’alguna manera, els miracles són coses molt més quotidianes i alhora admirables.
El miracle ets tu quan estimes una altra persona sense exigir-li
res a canvi.
Som nosaltres, quan perdonem, molt més enllà de la lògica o d’una
justícia comptable.
El miracle sóc jo, i tu, que, malgrat les nostres minúcies podem
proclamar un Déu bo, podem crear camins que puguin ser recorreguts per persones
cansades.
El miracle ets tu, i sóc jo, quan tot i les circumstàncies
adverses som capaços de somriure i esdevenir una llavor d’esperança.
Ets tu, i sóc jo, quan acariciem la vida.
Avui és miracle compartir sense calcular cap benefici.
És miracle la nostra capacitat d’abstracció, d’admiració, de
pensar, avançar i voler.
És miracle la nostra imaginació, que ens permet descobrir nous
horitzons.
Ho és, al capdamunt, la capacitat de lliurar-se sense condicions,
sense marxa enrere, sense gasiveria, als altres.
És un miracle dir en veu alta les benaurances, i sentir que és una
veritat que et crema i t’apassiona.
I quan miro al meu voltant i reconec aquests miracles, llavors
intueixo, agraït, la presència de Déu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada