La solitud es l'absència de companyia. Resulta molt pràctica quan no vols que et molestin. Però pot ser angoixant si creus que no tens a qui acudir o amb qui compartir les coses.
I és que la solitud
no és el mateix que estar sol. A la vida no podem estar sempre acompanyats i
saber conviure amb l'experiència d'estar-hi només és fonamental per madurar. El
problema és quan estant sol s'experimenta una solitud que ho envolta tot. Per
això, necessitem relacions reals capaces de sostenir a la distància, de fer
sentir que estar sol no comporta sentir-se abandonat.
Només deixarem de
sentir-nos sols quan sapiguem que hi ha una xarxa de relacions de família,
amistat i amor que no desapareixen. Potser així, tornant a les relacions
veritables, podem frenar l'avenç d'aquesta pandèmia silenciosa que porta tantes
persones a sentir-se a punt de desesperar-se. No és mal moment per aturar-nos
com a societat i pensar què fem pels que se senten sols?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada