“Tot d’improvís, les idees i els sentiments van renéixer en ell amb una claredat, amb una intensitat sorprenent.
“Sí,
l’amor –va pensar-, però no aquest amor que se sent per qualsevol cosa, sinó el
que vaig sentir per primer cop quan vaig estimar un enemic moribund. Jo he
experimentat aquest amor, que és essència de l’ànima mateixa i que no necessita
objectius. Ara mateix tinc una sensació de beatitud: desig d’estimar el
proïsme, als enemics, desig d’estimar-ho tot, estimar Déu en totes les seves
manifestacions. Es pot estimar amb amor humà una persona volguda;
només a un enemic se’l pot estimar amb amor diví. Per això vaig
experimentar un goig tan gran quan em vaig adonar que estimava aquell home. Què
haurà estat d’ell? Serà viu encara?”
L’amor humà pot convertir-se
en odi, l’amor diví no pot modificar-se gens, ni tan sols la mort és capaç de
destruir-lo. És el sentit de l’ànima. He avorrit moltes persones en la vida,
però a ningú he avorrit tant ni he estimat tant com a ella.”
Lev Tolstoi, Guerra i Pau
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada