DIMECRES 19: EL RIU DE LA VIDA

Passen els anys, però el riu de la vida no s’atura. En aquesta cançó en italià, un grup de joves ens parla d’un riu de felicitat. Aquesta és la traducció: 

 

Hi ha un desert que viu al meu voltant, mirades tristes, amb molta solitud i desil·lusió. 

 

Obro els ulls i m’adono que la resposta que espera la humanitat és viva ara aquí. 

 

Un riu de felicitat ha arribat ja fins aquí, amor que envaeix ja la ciutat. Un riu de felicitat per construir un món nou que porti un futur de pau ara aquí. 

 

Un món nou, un món de la unitat, és a les portes, i a grans passes avança ja cap al 2000. 

 

Gent viva, que estima sempre més, obre una era d’una nova civilització enmig dels homes. 

 

Un riu de felicitat ha arribat ja fins aquí, amor que envaeix ja la ciutat. Un riu de felicitat per construir un món nou que porti un futur de pau ara aquí. 

 

És una corrent d’unitat que canvia aquesta humanitat, per la presència de Déu entre nosaltres, de Déu entre nosaltres. 

DIMARTS 18: Podem superar l’abisme?

Un dels somnis més recurrents és enfonsar-se o caure de les altures, sobretot quan vivim moments d’ànsia. Provem de pujar, però és inútil perquè cada vegada llisquem més, sense possibilitat de retornar a l’estabilitat.  

Som presoners de les nostres pors més profundes, a les que no encertem ni a posar nom. Som esclaus de la obscuritat, com Golum del Senyor dels Anells, de Tolkien, captiu de l’anell màgic de Sauron. És expulsat pels seus veïns i cada vegada viu més sota terra, sense poder suportar la llum del sol. Per Golum, l’anell esdevé el seu tresor i l’única raó de la seva vida. Tots experimentem episodis semblants a la nostra vida, on anem a refugiar-nos a Jericó, el poble més enfonsat sota el nivell del mar. A l’Evangeli, és símbol dels abismes on la persona s’ha perdut, el lloc on no es pot de nou ascendir, allà on no hi ha esperança; però justament és on Jesús ens vol rescatar dels nostres inferns personals. Són els espais on ens hem aixoplugat, perquè ens hem sentit exclosos, on hem estat rebutjats, on no ens hem sentit estimats com Golum.  

Per tant Jesús és la nostra esperança. 

DILLUNS 17: ETS ACTIU?

Ens toca viure en un món força complex, però és el nostre i és el que hem d’estimar, perquè és en el que  Déu ens ha posat. I ens hi ha posat a cadascú amb les pròpies qualitats, i, també, amb les pròpies carències i febleses, en els nostres entorns més propers i més llunyans, amb les bones oportunitats i amb les incòmodes contrarietats. 

I en aquest món no hi hem vingut per viure-hi passius,  resignats o conformistes sinó ben actius. Per això, sant Pau acusa aquells cristians de Tessalònica que, pensant que el món s’acabaria aviat, amb la ja pròxima segona vinguda del Senyor, estaven ociosos; i no solament no treballaven, sinó que importunaven als que ho feien, tot aprofitant-se del seu treball. Per això els hi diu: “A tots aquests, els ordenem i els recomanem en nom de Jesucrist, el Senyor, que treballin en pau per guanyar-se el pa que mengen. 

DIVENDRES 15: VERITABLEMENT JESÚS ERA EL NOSTRE SALVADOR?

 

DIJOUS 13: EM FA MILLOR?

 

Un dia em van fer aquesta pregunta: tu, per què creus en Déu?

La meva primera resposta va ser “perquè els meus pares m’han transmès la fe”. Sé que els meus pares no són perfectes, però també he de dir que han intentat donar-me les millors eines per viure la meva vida el millor possible. I he de dir que creure en Déu a mi em fa bé, em fa sentir no un més en un planeta de més de 7 mil milions de persones, en un univers gairebé infinit, sinó una persona estimada que té la necessitat d’escampar l’amor que rebo cada dia d’Ell.

Com? Intentant tractar els altres com si fossin el mateix Jesús, malgrat que pensem diferent, que a vegades l’altre em vegi com un enemic, que siguem tan diferents que no sembli que tinguem res en comú... Però només pel fet de creure en Déu, tinc la certesa que l’altre és el meu germà, la meva germana. I què no faria per un germà o una germana?

I a tu, què et fa millor?

DIMECRES 12: PER QUÈ?

 

Tota persona, creient i no creient, es planteja al llarg de la seva vida preguntes que en la majoria de casos mai tindran una resposta absoluta.

Pensar que Déu es fa una persona com nosaltres és un signe d’apropament a la nostra condició humana, que té moltes mancances i debilitats, però que també ens fa veure que som capaços del millor i del pitjor:  podem fer revifar l’esperança davant els moments més crítics, podem animar a recuperar el desig per viure amb il·lusió renovada, o, d’altra banda,  podem condemnar, humiliar, enfonsar els altres i fins nosaltres mateixos en la més absoluta misèria.

Revivint els últims dies de Jesús en aquesta setmana santa, ens fixem en 4 aspectes que ens fan sentir “salvats”:

1)    Déu és sempre amb nosaltres en la mesura que li deixem lloc al nostre cor.

2)    Hi haurà moments en què, com Jesús, ens sentirem incapaços de sostenir-nos davant del dolor, la fatiga, les adversitats... Direm: “Déu meu, per què m’has abandonat?”. Però no és un abandó, sinó un “soc aquí, malgrat que el patiment sigui horrorós.”

3)    L’amor de Déu pels seus fills és infinit, fins al punt que Jesús mor per tota la humanitat. El seu acte d’amor més gran és que Déu ens estima fins a donar la seva pròpia vida.

4) El segon acte més gran d’amor és el perdó. Jesús mor perdonant aquells que l’han condemnat a mort, i una mort de creu, dolorosa, lenta, denigrant.

    En pocs dies hem passat de veure Jesús vivint un infern a celebrar la seva glòria, el seu vèncer la mort. Hi ha alegria més gran que saber o intuir que la mort no té l’última paraula? 

DIMARTS 11: TOT ESTÀ PERDUT?

Dijous i divendres sant, arreu s’ha celebrat la passió i mort de Jesús. Als carrers, moltíssimes persones han participat en les processons, que representen els moments més amargs de la vida de Jesús: des de la pregària de Jesús a l’hort de Getsemaní, passant per la traïció de Judes, la flagel·lació, l’Ecce homo, Jesús portant la creu... fins a Jesús clavat a la creu i posat en el sepulcre.

És una derrota. Aquell que havia donat proves que era el Fill de Déu, que havia obrat sempre el bé, fent actes extraordinaris davant dels ulls de tots, ara era abandonat per tothom, fins i tot per aquells que havien dit que mai l’abandonarien... Ningú. Fins i tot Jesús, davant de l’odi, el turment, el dolor incessant, se sent abandonat pel Pare. La fe dels que el seguien es posa a prova. Jesús proclamava la paraula de Déu i feia trontollar la credibilitat dels mestres de la llei i del poder religiós. Quin final de vida més decebedor...

Però no. Jesús ens ensenya que la mort no té l’última paraula. Creiem en el Déu de la vida. I la Pasqua és la prova que Déu és sempre amb nosaltres, i que també ens espera després de la vida.

Per tant, res està perdut! Ell torna entre nosaltres, ens acompanya sempre.