La foscor de la carretera ens dona inseguretat. De nit, tot sembla
perillós, i necessitem punts de referència, ajudes que ens guiïn pel camí.
Els amics solen ser així: s'escampen al llarg del nostre camí, i ens fan de
contrast. La nostra pobra llum a vegades no arriba gaire enllà, però ells ens
la retornen perquè puguem orientar-nos i saber cap a on conduir el vehicle. El
nostre rostre, la nostra manera de ser, la veiem en la interacció amb ells. Com
més n'hi ha per la via on circulem, més segurs i millor és el trajecte, més
clar podem veure-hi. Sense ells i elles, sense aquestes amistats que ens salven
de tants accidents, potser ens hauríem estimbat.
Déu nostre, avui t'agraïm aquests retro-reflectants, tants amics i amigues que tenen cura de nosaltres, per tal que no ens estimbem. Gràcies de tot cor!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada