Ens agrada descriure la vida en termes espacials. Per exemple, quan la vida costa, diem que fa pujada; quan va bé, fa baixada. Hi ha qui viu encapsulat en horitzons petits o qui li agrada tenir una mirada ampla. Ens exclamem: feliç el que ha trobat el seu lloc al món!, o ens compadim del dissortat que no acaba d’encaixar en un presumpte trencaclosques còsmic.
De tots els espais vitals descriptibles, n’hi ha un que convé freqüentar sovint: el desert. Sí, el desert: aquell lloc on minva la intensitat de les coses que habitualment ens tenen ocupats, entretinguts o despistats.
Hi ha deserts de mitja nit o de matinada; quan esperem l’autobús o a les sales d’espera; quan s’ha acabat la bateria del mòbil o abans de fondre’ns esgotats pel pes de la jornada. Som al desert quan sentim que el temps no corre prou de pressa i ja voldríem ser en un altre lloc, no pas aquí.
En els deserts sentim el silenci, ens percebem vulnerables i nus. Lluny de defugir aquestes sensacions, les acollirem conscientment. Perquè saber-nos nus ens disposa a cercar sols l’abric del Senyor que ens abraça. Quan el llenguatge no comunica, el qui és la Paraula ve a nosaltres per llegir-nos i explicar-nos que calia passar per aquí; en la nostra vulnerabilitat cerquem, mirant amunt i endins, la sola força que ens sostindrà sempre, malgrat que no acabem de percebre-la amb claredat.
Aleshores si ens aventurem a anar desert enllà, si ens deixem guiar per l’Esperit que ens hi atrau, arriba, tard o d’hora, l’oasi, on trobarem la font i la companyia que tant desitjàvem.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada