De vegades se me'n va la vida interpretant, etiquetant, opinant... He de tenir una paraula per a tot, una paraula definitiva, diferent, especial. Em descobreixo qualificant les persones, amb adjectius més o menys adequats (i no sempre benèvols). Puc ser alhora fiscal i jutge, i sovint sense necessitar proves. Descric les situacions, disserto sobre la nostra societat i no tinc cap problema per catalogar el personal –tots encaixem bé en alguna categoria–. I compte, que com que és important tenir certa capacitat crítica (i si no estem perduts), doncs és difícil sortir d'aquesta dinàmica. Ràpidament faig inventari del personal per seccions: tebis, brillants, frívols, genials, intensos, ganduls, serens o rars… i així fins a l'infinit.
Però no tot poden ser opinions, etiquetes i judicis (o prejudicis). Perquè cal
donar un cop a l'espatlla per aixecar l'afligit. Perquè cal abraçar el solitari
que no té amb qui passar unes hores. Perquè cal estimar el desvalgut. És temps
d’obrir-nos vers els altres. És temps de compartir la pena dels que ploren i
transformar-la en esperança. Partir el teu pa amb l'afamat, fins a quedar tots
saciats. Que aleshores la vida canvia, l’amor es contagia i fa renéixer la
tendresa de la vertadera humanitat que ens uneix.
Quines experiències de servei has
fet recentment en la teva vida?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada