Feliços ho són, més que els qui donen, els qui es donen a ells mateixos, amb la certesa humil de saber que era el que havien de fer. Feliç si obres la butxaca sense por, abocant-te, amb la mirada clara, al cor de la misèria, no per tranquil·litzar la teva consciència, sinó per posar-te en la pell arrugada per la fam i la malaltia, i donar-te.
Feliç
si la teva professió et serveix per sorprendre’t amb el canvi de notes musicals
en el cor i en l’esperit dels qui acudeixen a ella. Feliç si et llences en
planxa en el mar dels oblidats, dels marginats, dels pobres…
Feliços
els qui al donar el més valuós de sí mateixos, es reconeixen pobres, limitats,
impotents, necessitats de l’altre i dels altres en l’ajuda. Feliços els qui en
donar-se es veuen necessitats com el qui més del Déu de la vida. Feliços els
qui confien, esperen en Déu i en els qui caminen al seu costat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada