Ha
estat un hit que s'ha sentit i s'ha ballat arreu del món. No és gens fàcil que
una cançó africana arribi a les llistes més escoltades del Spotify ni
a tenir prop de 2,8 M de visualitzacions a YouTube...
S'ha
convertit en un himne d'esperança dels cinc continents per a
unir les nostres forces i vèncer d'una vegada la pandèmia del
Coronavirus.
A
vegades, ens costa parlar de l'espiritualitat, també de la religió, però està
present a cada cultura, a cada civilització i a cada persona... Avui i
sempre visquem "amb esperança".
Ja
ens queden només tres setmanes per arribar a les vacances i
quatre per celebrar Nadal, el temps passa de pressa, oi?
Aquest
és un curs ben diferent dels altres: portem mascareta, no
podem sortir de la nostra localitat durant el cap de setmana, potser hem estat
confinats, ens hem trobat amb els professors/es i els companys/es per
videoconferència, etc., però podem fer moltes altres coses:
aprendre nous continguts, estar atents a les persones que ens envolten,
trobar manera de trobar-nos amb els amics i amigues, gaudir de les nostres
aficions... Al final podem veure el got (la vida) mig ple o
mig buit, no hem d'ignorar les dificultats, però no ens han
d'impedir veure i viure el que la vida ens ofereix, que sempre és molt. La
vida l'hem de viure amb il·lusió i esperança.
Nadal
ens porta un missatge molt important per
cadascú/una de nosaltres, que potser hem de descobrir des d'avui...
Aquests
dies us convidem a aprofundir què voleu que sigui el Nadal?
Com
el voleu viure? No només es tracta de pensar com el passarem, segurament serà
diferent, sinó de pensar com volem que sigui: alegre, seré, generós,
servicial...
Aquest
Nadal Déu ens convida a viure la vida com un regal, i si aquesta és un
regal, que en faràs d'ella?
“He
suspès”, vaig dir-me interiorment quan vaig lliurar el meu examen al professor.
Havia fet intents per aprendre’m la lliçó, per demostrar que ho entenia i ho
sabia, però a l’hora de la veritat, a cada pregunta que em feien, em veia
incapaç de respondre-la encertadament. Començava a justificar-me pensant que
havia dedicat prou temps a estudiar, fins al punt que quan em van confirmar el
resultat, em semblava que era injust, tot i tenir escrites les raons d’aquella
nota. Sabia que era dur entomar aquell fracàs. No només per a mi, sinó també
per haver de comunicar-ho a casa i saber de bon grat que els decebria...
En
algun moment o altre del nostre pas per l’escola, hem viscut alguna situació en
què no hem estat a l’alçada, que no hem superat la dificultat amb què ens hem
topat. Davant d’això, la nostra reacció ha de ser: “ho tornaré a intentar!
Identificaré les meves mancances, les reforçaré de valent i, al final, ho
aconseguiré.”
Les
caigudes són inevitables. El que sí és a les meves mans és l’actitud que adopto
per posar-hi remei. Aixeca’t!
A
molts ens passa que quan arribem a l’últim dia d’exàmens es barreja dins nostre
una sensació de neguit i d’alliberament a la vegada. D’una banda, sentim que el
pes de la responsabilitat ha anat minvant a mesura que retornem cada examen. Un
sentiment d’acompliment va calant. I de l’altra, veiem ja a tocar el final
d’aquests dies d’esforç intens, de nervis a l’estómac i de dormir malament i
menys que de costum i abaixem una mica la guàrdia. Això és perillós, tal com
anar guanyant per un gol l’equip rival però encara tenir prou temps per tal que
capgirin el marcador i puguis acabar perdent un partit que ja consideraves una
victòria.
En
aquest context té un paper decisiu l’entrenador, que sap animar els jugadors en
els moments més crucials, motivant-los en l’ara, mentre el partit encara és
viu. Són més de 80 minuts de joc a ple rendiment i el cansament i el deixar
d’exigir-se i relaxar-se són molt temptadors...
L’àrbitre
és el teu cap, que ha de seguir encoratjant-te per tirar endavant i donar el
millor de tu mateix a cada instant. El moment és ara! No defalleixis!
Us
imagineu viure en un món on tothom, fes el que fes, tingués per finalitat
treure’n algun profit? Seria un món molt interessat, egoista i trist. No es
valoraria la persona per si mateixa, sinó només el que m’aporta. No hi hauria
lloc per a l’amor, l’amistat, la justícia, la solidaritat... ja que només ens
preocuparíem de la seva utilitat i quins beneficis n’obtenim.
En
canvi, hi ha recompenses que ens ensenyen què és allò essencial per viure
plenament. A simple vista, aprovar uns exàmens ens pot fer feliços durant uns
dies, però no és aprovar el propòsit últim.
Demostrar que he entès el que m’han
explicat, aplicar el que m’han ensenyat i expressar bé el que he estudiat
indica que vaig madurant, que vaig avançant en el meu creixement personal i
vaig encarant les meves habilitats, coneixements i aptituds vers la professió
que més m’agrada i la que millor puc exercir com a servei als altres. T’ho has
plantejat mai així?
No
sé si recordes quan vas aconseguir mantenir-te dempeus i caminar per primera
vegada. Segurament no, ja que eres molt petita. Des dels meus ulls, m’enorgullia
veure’t tota alçada, després de temps arrossegant-te a quatre grapes. Però al
mateix temps em feia patir que perdessis l’equilibri, caiguessis i et fessis
mal.
Dins meu pensava: si pots caminar, podràs anar on vulguis sense que ningú
t’hagi d’agafar la mà, seràs més independent, dirigiràs les teves passes allà
on desitgis i arribar al teu destí serà un èxit.
T’has
fet gran i queda molt enrere aquest primer èxit de la teva infantesa. Hauràs
descobert que la vida et va posant reptes. Però no hi són per amargar-te, per
decebre’t o per fer-te agafar por, sinó per ajudar-te a créixer, per fer-te
avançar, per aprendre i, sobretot, per donar la teva millor versió de tu
mateix.
L’esforç
i la constància superen qualsevol barrera!
I
tu, en què t’esforces?
Valores el que has assolit quan t’ha suposat molt
d’esforç?
