No sé si recordes quan vas aconseguir mantenir-te dempeus i caminar per primera vegada. Segurament no, ja que eres molt petita. Des dels meus ulls, m’enorgullia veure’t tota alçada, després de temps arrossegant-te a quatre grapes. Però al mateix temps em feia patir que perdessis l’equilibri, caiguessis i et fessis mal.
Dins meu pensava: si pots caminar, podràs anar on vulguis sense que ningú t’hagi d’agafar la mà, seràs més independent, dirigiràs les teves passes allà on desitgis i arribar al teu destí serà un èxit.
T’has
fet gran i queda molt enrere aquest primer èxit de la teva infantesa. Hauràs
descobert que la vida et va posant reptes. Però no hi són per amargar-te, per
decebre’t o per fer-te agafar por, sinó per ajudar-te a créixer, per fer-te
avançar, per aprendre i, sobretot, per donar la teva millor versió de tu
mateix.
L’esforç
i la constància superen qualsevol barrera!
I tu, en què t’esforces?
Valores el que has assolit quan t’ha suposat molt
d’esforç?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada