L’Èric va penjar una foto nova a les xarxes. Va triar la millor llum, el millor angle, el millor somriure.
En pocs minuts van començar a arribar els “m’agrada”. 20. 40. 73.
Però també va arribar un comentari:
—“Intentes massa.”
Un altre:
—“Cringe.”
L’Èric va riure davant dels seus amics, fent veure que no li importava.
Però aquella nit va tornar a mirar el mòbil una vegada i una altra. Ja no veia els 90 “m’agrada”. Només veia aquelles dues frases.
Mentrestant, la Carla, que havia vist els comentaris, va dubtar.
“Ja li dirà algú alguna cosa”, va pensar.
Però al cap d’uns minuts va escriure en privat:
—“Ei, m’ha agradat la foto. I que sàpigues que no has de demostrar res a ningú.”
No era un gran discurs. No era públic. No tenia filtres.
Però aquell missatge va ser el que l’Èric va rellegir abans d’anar a dormir.
A vegades, el missatge que canvia el dia d’algú no és el que es veu… sinó el que s’envia en silenci.
Reflexió
Les xarxes poden ser un lloc de connexió, però també de comparació.
Ens mostren vides perfectes, cossos perfectes, moments perfectes. I sense adonar-nos-en, comencem a mesurar el nostre valor en likes, comentaris o visualitzacions.
Però la nostra dignitat no depèn d’un número.
No som el nostre perfil.
No som un filtre.
No som un comentari negatiu.
També hem de preguntar-nos:
Quin tipus de presència soc jo a les xarxes?
Construeixo o critico?
Animo o comparo?
Comparteixo amb responsabilitat?
Darrere de cada pantalla hi ha una persona real. I les paraules, encara que siguin digitals, fan mal… o fan bé.
Pregària
Senyor,
ajuda’ns a fer un bon ús de les xarxes.
Que les nostres paraules construeixin i no destrueixin.
Allibera’ns de la necessitat d’agradar a tothom
i recorda’ns que el nostre valor
no depèn de cap pantalla.
Fes-nos valents per defensar,
respectuosos per comunicar
i lliures per ser nosaltres mateixos.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada