Un dia vaig fer aquesta pregunta als meus alumnes: “Què voleu ser quan sigueu grans?”. Els braços aixecats acompanyats de cares radiants anaven responent: “astronauta!”, “mestra!”, “policia!”, “bomber!”... De sobte una mà tímida, amb el braç mig flexionat, va dir: “no sé encara què vull ser quan sigui gran, però sí que m’agradaria ajudar la gent que pateix, curar-los, ser al seu costat en el dolor”. La seva resposta va deixar-nos a tots atònits, sense saber què dir.
Durant mesos i mesos, sense gairebé descans i
jugant-se la seva salut, els professionals
sanitaris han fet tot el que està a la seves mans per acompanyar, cuidar i curar
els que han patit els sotracs físics del virus. No hi ha amor més gran que
aquell que arrisca la seva vida per als altres.
De debò vivim, som i ens movem per
buscar el bé dels altres?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada