Hola, sóc el silenci! Et sembla estrany que, sent el
silenci, sigui capaç de parlar? Però, he demanat la veu a la meva germana la
paraula. Si fos jo el qui parlés hauríem de deixar el full en blanc, però és
que haig de dir-te una cosa. Per exemple: t’imagines una classe on tothom
parlés alhora? Seria un problema, perquè ¿qui seria capaç d’escoltar el que diu
el professor o la professora? I encara que hi tingués interès ¿com ens
entendríem?
El món és ple de sorolls. Pel carrer tot són
estridències, botzines de cotxe i motos i gent que va i ve enraonant. A mi, el
silenci, em fan poc cas, quasi ningú no em vol. Però sóc molt important.
T’imagines dormir al costat d’una màquina que fa fressa? Jo formo part de la
música suau, i de l’aire i del paisatge. I sóc en el cor. Només et demano que
et recordis una mica de mi i que em parlis. Saps com es pot parlar amb mi?
Temps per parlar i temps per callar
“Hi ha un temps d’esquinçar i un temps de cosir,
un temps per parlar i un temps per callar” (Coh 3,7)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada