Quan el meu fill tenia pocs mesos, s’enrabiava molt mentre, plorant de gana als meus braços, l’ajeia per poder-lo alletar. Jo ja l’havia entès, però ell pensava que en separar-se dels meus braços l’estava desoint.
Quantes vegades ens enceguem davant la voluntat de Déu,
pensant que no ens escolta o no ens dona el que demanem…! No plorem perquè Déu
no ens escolta; demanem i esperem pacients la seva acció encertada i amorosa.
Georgina
Mármol
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada