Quan era menut, després de les cares dels meus pares, les persones que més m’han somrigut, les que sempre han tingut cura de mi, m'han mimat fins a fer-me sentir el rei de casa... han estat els meus avis.
Fa tot just un any m’he quedat sense cap dels meus avis. Recordo amb molta tendresa aquella foto on em bressolaven en els seus braços, o quan em cuinaven el meu plat favorit, quan em venien a buscar a l'escola i em portaven el berenar, quan em duien a la fira per pujar als autos de xoc, o quan em xutaven la pilota mentre feia de porter. En més d’una ocasió, els avis m’han fet de pares, dedicant-me més temps que els meus pares, perquè treballaven o tenien altres compromisos.
Ara que ja no hi són, dono gràcies per haver-los conegut, per haver-me sentit tan estimat per ells i pel record inesborrable dels que per a mi han estat la part més entranyable de la meva família.
Si teniu els avis amb vosaltres, interesseu-vos per ells, telefoneu-los, dediqueu-los-hi temps, perquè ells també us necessiten i sou possiblement l'alegria més gran que poden tenir en aquests moments.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada