Aquest vespre he tornat a sentir els
meus pares escridassar-se. Cada vegada que passa, m’amago sota el llit i em
poso a plorar en silenci, tot i que em costa molt aguantar-me’n. Vull que facin
les paus! que es tractin amb respecte i que tornin a somriure. Per ells sols,
sembla impossible que aquest dia arribi... Però jo ho vull amb tota l’ànima!
Me’ls estimo. Són els meus pares!
M’he proposat dir allò que a mi m’agrada
del pare: com cuina el meu plat favorit, com m’escolta quan li parlo de com
m’ha anat el dia a l’escola i que bé em fa sentir quan veig que ell abraça la
meva mare quan ha tingut un dia difícil.
També m’he compromès a dir al meu pare
tot allò que m’agrada de la meva mare: com m’anima quan alguns exàmens no m’han
anat bé, la facilitat que té per sorprendre’ns a mi i al pare quan menys ens ho
esperem i la paciència que té quan em poso tossuda.
Per trobar la pau cal un cor honest,
valent i bo.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada